Paul Disain, ancià de la tribu dels dene,
va dir:
"La nostra llengua i cultura
és la finestra a través de la qual
veiem el món".
I a l'Illa de la Tortuga,
el que ara es coneix com a
Amèrica del Nord,
hi ha moltes formes úniques
de veure el món.
Com a persona d'ascendència indígena,
m'interessa aprendre
anishinaabemowin,
la meva llengua d'herència,
així puc veure el món
per aquesta finestra.
Em permet connectar amb la família,
els meus avantpassats,
la meva comunitat i cultura.
I em permet pensar
com puc transmetre-ho
a les generacions futures.
Com a lingüista,
m'interessa com funciona
la llengua en general.
Em miro la fonètica
i fonologia, els sons.
Em miro la morfologia,
l'estructura de les paraules.
La sintaxi, l'estructura de les frases
i els sintagmes,
per aprendre com els humans
emmagatzemen la llengua al cervell
i com la utilizem
per comunicar-nos.
Per exemple,
l'anishinaabemowin,
com la majoria de llengües indígenes,
es diu que és polisintètica,
això vol dir que té
paraules molt i molt llargues,
compostes de trossets
anomenats morfemes.
En anishinaabemowin puc dir
"niwiisin", "menjo",
que és una paraula.
Puc dir "nimino-wiisin",
"menjo bé",
que segueix sent una sola paraula.
Puc dir "nimino-naawakwe-wiisin",
"menjo un dinar bo",
que té quantes paraules en català?
Quatre paraules en català,
una de sola en anishinaabemowin.
Us faig una petita prova.
Responent en una sola paraula,
de quin color és aquesta diapositiva?
Públic: Verda.
Lindsay Morcom: De quin color és aquesta?
Públic: Verda.
LM: De quin color és aquesta?
Públic: Blava.
LM: De quin color és aquesta?
(El públic murmura)
No són preguntes trampa, us ho prometo.
Vosaltres,
que parleu anglès,
heu vist dues diapositives verdes
i dues de blaves.
Però la forma com categoritzem els colors
canvia segons la llengua,
si fossiu parlants de rus,
hauríeu vist dues diapositives
amb diferents tons de verd,
una de "goluboi", que és blau cel,
i una de "sinyi", blau fosc.
Es perceben com a colors diferents.
Si fossiu parlants d'anishinaabemowin,
hauríeu vist diapositives
Ozhaawashkwaa
o Ozhaawashkozi,
que vol dir verd o blau.
No és que els parlants
no vegin els colors,
és que la forma com els categoritzen
i la forma com entenen els tons
és diferent.
Al mateix temps,
hi ha regles universals en la forma
en què els humans categoritzem el color,
i això ens parla de com
els cervells humans
entenen i expressen
el que veuen.
L'anishinaabemowin
fa una altra cosa fantàstica,
que és marcar si les paraules
són animades o inanimades.
No és com el francès o l'espanyol,
que marquen les paraules
com a masculines o femenines.
L'anishinaabemowin
i altres llengües algonquines
marquen les paraules
com a animades o inanimades.
Allò que podríeu pensar que és animat
és animat,
coses que tenen pols:
les persones, els animals, les plantes.
Però hi ha altres coses
que són animades
que no endevinaríeu, com les pedres.
Les pedres es marquen com a animades,
i això ens diu coses
molt interessants de la gramàtica,
i també ens diu coses
molt interessants
sobre com els parlants
d'anishinaabemowin
es relacionen i entenen
el món que els envolta.
La part trista
és que les llengües indígenes
estan en perill.
Les llengües indígenes que posseeixen
tant coneixement de la cultura,
de la història,
de les formes de relacionar-se,
de les formes de relacionar-se
amb l'entorn.
Com que han estat en aquesta terra
des de temps immemorials,
aquestes llengües
s'han desenvolupat aquí
i contenen coneixements
incalculables de l'entorn
que ens ajuden a relacionar-nos bé
amb la terra en què vivim.
Però, de fet, estan en perill.
La immensa majoria de les llengües
indígenes d'Amèrica del Nord
es consideren amenaçades,
i les que no estan amenaçades
són vulnerables.
Està fet a propòsit.
En les nostres lleis, en les polítiques,
en els òrgans de govern,
hi ha hagut intents declarats
d'eliminar les llengües i cultures
indígenes d'aquest país.
Duncan Campbell Scott
va ser un dels arquitectes
del sistema escolar residencial.
Va fer un projecte de llei que requeria
assistència escolar
obligatòria i residencial
per als nens indígenes el 1920. Va dir:
"Vull desfer-me del problema indi.
El nostre objectiu és continuar
fins que no hi hagi
ni un sol indi al Canadà
que no hagi estat absorbit
al cos polític
i no existeixi el tema indi
ni hi hagi un Departament Indi;
aquest és l'objectiu de la proposta".
Les atrocitats que van tenir lloc
a les escoles es van documentar.
El 1907,
P.H. Bryce, metge i expert
en tuberculosi,
va publicar un informe
que revelava que en algunes escoles,
el 25% dels nens havien mort
d'epidèmies de tuberculosi
sorgides de les condicions de les escoles.
En altres escoles, fins al 75%
dels nens havien mort.
El govern federal
li va rescindir el finançament
pels seus descobriments,
van obligar-lo a jubilar-se el 1921,
i el 1922, va difondre
els resultats.
Durant aquest temps,
els nens indígenes
els treien de casa seva,
de les seves comunitats,
i els forçaven a anar a
escoles residencials
gestionades per l'Església
on patien, en molts casos,
greus abusos emocionals, físics i sexuals,
i en tots els casos, abús cultural,
ja que aquestes escoles es van dissenyar
per eliminar la llengua
i la cultura indígenes.
L'última escola residencial
va tancar el 1996.
Fins llavors, 150.000 nens o més
havien anat a escoles residencials
en 139 institucions de tot el país.
El 2007,
el Conveni relatiu als internats
indis va entrar en vigor.
És la demanda col·lectiva més gran
de la història del Canadà.
Va reservar 60 milions de dòlars
per a l'establiment
de la Comissió de la Veritat
i la Reconciliació del Canadà.
La CVRC ens va oferir l'habilitat
d'escoltar històries de supervivents,
d'escoltar impactes
en comunitats i famílies
i tenir accés a investigacions
que exploraven l'efecte
de les escoles residencials
en comunitats indígenes i a tot el Canadà.
La CVRC va descobrir
que les escoles residencials
constituïen el que es diu
genocidi cultural.
Diuen que "el genocidi físic
és la matança en massa
de membres
d'un grup determinat,
el genocidi biològic és la destrucció
de la capacitat reproductiva
d'aquest grup.
I el genocidi cultural és la destrucció
de les estructures i pràctiques
que permeten al grup
continuar com a grup.
Els objectius declarats
de Duncan Campbell Scott.
Descobreixen que és
genocidi cultural,
tot i que com destaca David Bouchard,
autor de llibres infantils i gran orador,
quan construeixes un edifici,
i fas un cementiri
al costat d'aquest edifici
perquè saps que la gent
que entri en aquest edifici morirà,
com se'n diu, d'això?
El CVRC també ens va obsequiar
amb 94 crides a l'acció,
models que poden mostrar el camí
mentre treballem cap a la reconciliació.
Unes quantes pertanyen directament
a la llengua i la cultura.
El CVRC ens demana que assegurem
una educació adequada i finançada,
incloent la llengua i la cultura.
Per reconèixer els drets indígenes,
incloent els drets lingüístics.
Per crear una Llei de Llengües Aborígines
que reconegui i preservi
les llengües indígenes,
amb finançament.
Per crear un càrrec de comissionat
de llengües aborígenes
i per desenvolupar programes
lingüístics postsecundaris,
i reclamar topònims
que han canviat
al llarg de la colonització.
Al mateix temps
que va entrar en vigor
el Conveni relatiu
als internats indis,
les Nacions Unides
van adoptar
la Declaració de les Nacions Unides
sobre drets dels pobles indígenes
el 2007.
Afirma que els pobles indígenes
tenen el dret d'establir i controlar
les seves institucions
i sistemes educatius
i proporcionar educació
en les seves llengües,
d'una manera apropiada
als seus mètodes culturals
d'ensenyament i aprenentatge.
El 2007,
quan va entrar en vigor,
quatre països
hi van votar en contra.
Eren els Estats Units,
Nova Zelanda, Austràlia
i el Canadà.
El Canadà va adoptar
la Declaració de les Nacions Unides
sobre drets dels pobles indígenes el 2010.
I el 2015, el govern va prometre
que la posaria en vigor.
Com hi respondrem col·lectivament?
Ens trobem en la següent situació:
De les 60 llengües indígenes
que es parlen ara mateix al Canadà,
totes menys sis es consideren
amenaçades per les Nacions Unides.
Les sis que no ho estan són el cree,
l'anishinaabemowin,
l'stoney, el mi'kmag,
el dene i l'inuit.
És terrible.
Si aneu a l'Atles Mundial
de les Llengües en Perill
al web de la Unesco,
veureu una 'r' petita
al costat de la llengua.
Aquesta llengua és el mi'kmag.
El mi'kmag ha passat per
una important revitalització
per l'adopció
d'un acord d'autogovern
que va desembocar en educació
cultural i basada en la llengua,
i ara hi ha nens mi'kmag
que tenen el mi'kmag
com a primera llengua.
Podem fer molt.
Aquests nens estudien
al Mnidoo Mnising
Anishinabek Kinoomaage,
una escola d'immersió
a l'illa Manitoulin
on aprenen en anishinaabemowin.
Van arribar a l'escola
com a preescolars,
parlaven molt poc
o gens d'anishinaabemowin.
Ara, a tercer i quart curs,
fan exàmens de nivell mitjà
i avançat.
Al mateix temps,
tenen l'autoestima
meravellosament alta.
Estan orgullosos de ser
del poble Anishinaabe,
i tenen grans capacitats
d'aprenentatge.
No tota l'educació
ha de ser educació formal.
A la nostra comunitat local,
tenim el Kingston
Indigenous Language Nest.
El KILN ara és una organització,
però va començar fa sis anys
amb membres de la comunitat
al voltant de la taula d'un ancià.
Des de llavors, hem creat
experiències
d'aprenentatge multigeneracional
basades en transmetre la llengua
i la cultura als nens.
Per fer-ho utilitzem jocs tradicionals,
cançons, menjar i activitats.
Tenim classes
de nivell bàsic i mitjà
que també oferim.
Col·laborem amb
consells escolars i biblioteques
per tenir recursos preparats
per a l'educació formal.
Les possibilitats són infinites,
i estic molt contenta
de la feina que s'ha fet
i que m'ha permès transmetre
la llengua i la cultura al meu fill
i a altres nens de la comunitat.
També hem creat una comunitat
forta, bonica i vibrant,
com a resultat d'aquest esforç compartit.
I què necessitem a partir d'ara?
Primer, polítiques.
Necessitem promulgar polítiques
amb finançament
que assegurin que la llengua indígena
s'incorpora seriosament a l'educació,
dins i fora de les reserves.
A les reserves, l'educació es financia
a nivells molt més baixos
que fora de les reserves.
I fora de les reserves,
sovint es desatén
l'educació de la llengua indígena,
perquè la gent assumeix
que no hi ha indígenes
a les escoles provincials,
quan, de fet, cap a un 70%
dels indígenes d'avui al Canadà
viuen fora de les reserves.
Aquests nens tenen el mateix dret
d'accedir a la seva llengua i cultura.
Més enllà de les polítiques,
necessitem suport.
I no vol dir només
suport econòmic.
També necessitem espai
on poder fer activitats,
classes i interaccions
amb la població no indígena.
Necessitem suport
perquè les persones
vulguin aprendre la llengua.
Ens cal suport quan la gent parli
sobre per què són importants
aquestes llengües.
I per aconseguir-ho, necessitem educació.
Sobretot ens cal accés
a l'educació d'immersió,
ja que segurament és
la manera més efectiva
d'assegurar la transmissió
de les llengües indígenes.
Però també necessitem educació
a les escoles provincials,
necessitem educació
per a les poblacions no indígenes
perquè puguem arribar
a un millor acord mutu
i avançar millor junts.
["No dubtis que uns pocs amb ganes
puguin canviar el món.
De fet, és l'únic que ho ha fet".]
Tinc aquesta frase emmarcada a l'oficina.
Un regal d'un estudiant
aliat de fa uns anys,
i em recorda cada dia
que podem aconseguir grans coses
si treballem junts.
Però si parlem
de reconciliació,
hem de reconèixer
que una reconciliació que no resulta
en la supervivència i continuïtat
de les cultures i llengües indígenes
no és una reconciliació.
És una assimilació,
i no l'hauríem d'acceptar.
El que podem fer és mirar
les crides a l'acció,
mirar la Declaració
de les Nacions Unides
sobre drets dels pobles indígenes
i podem arribar a un acord mutu
que el que tenim,
pel que fa al llegat
cultural i lingüístic,
per als pobles indígenes en aquest país
val la pena preservar-ho.
Amb això, podem avançar.
Junts.
Per assegurar que
les llengües indígenes es transmeten
més enllà del 2050, més enllà
de la següent generació,
a les pròximes set generacions.
Miigwech. Niawen’kó:wa. Gràcies.
(Aplaudiment)