Paul Disain, ancià de la tribu dels dene, va dir: "La nostra llengua i cultura és la finestra a través de la qual veiem el món". I a l'Illa de la Tortuga, el que ara es coneix com a Amèrica del Nord, hi ha moltes formes úniques de veure el món. Com a persona d'ascendència indígena, m'interessa aprendre anishinaabemowin, la meva llengua d'herència, així puc veure el món per aquesta finestra. Em permet connectar amb la família, els meus avantpassats, la meva comunitat i cultura. I em permet pensar com puc transmetre-ho a les generacions futures. Com a lingüista, m'interessa com funciona la llengua en general. Em miro la fonètica i fonologia, els sons. Em miro la morfologia, l'estructura de les paraules. La sintaxi, l'estructura de les frases i els sintagmes, per aprendre com els humans emmagatzemen la llengua al cervell i com la utilizem per comunicar-nos. Per exemple, l'anishinaabemowin, com la majoria de llengües indígenes, es diu que és polisintètica, això vol dir que té paraules molt i molt llargues, compostes de trossets anomenats morfemes. En anishinaabemowin puc dir "niwiisin", "menjo", que és una paraula. Puc dir "nimino-wiisin", "menjo bé", que segueix sent una sola paraula. Puc dir "nimino-naawakwe-wiisin", "menjo un dinar bo", que té quantes paraules en català? Quatre paraules en català, una de sola en anishinaabemowin. Us faig una petita prova. Responent en una sola paraula, de quin color és aquesta diapositiva? Públic: Verda. Lindsay Morcom: De quin color és aquesta? Públic: Verda. LM: De quin color és aquesta? Públic: Blava. LM: De quin color és aquesta? (El públic murmura) No són preguntes trampa, us ho prometo. Vosaltres, que parleu anglès, heu vist dues diapositives verdes i dues de blaves. Però la forma com categoritzem els colors canvia segons la llengua, si fossiu parlants de rus, hauríeu vist dues diapositives amb diferents tons de verd, una de "goluboi", que és blau cel, i una de "sinyi", blau fosc. Es perceben com a colors diferents. Si fossiu parlants d'anishinaabemowin, hauríeu vist diapositives Ozhaawashkwaa o Ozhaawashkozi, que vol dir verd o blau. No és que els parlants no vegin els colors, és que la forma com els categoritzen i la forma com entenen els tons és diferent. Al mateix temps, hi ha regles universals en la forma en què els humans categoritzem el color, i això ens parla de com els cervells humans entenen i expressen el que veuen. L'anishinaabemowin fa una altra cosa fantàstica, que és marcar si les paraules són animades o inanimades. No és com el francès o l'espanyol, que marquen les paraules com a masculines o femenines. L'anishinaabemowin i altres llengües algonquines marquen les paraules com a animades o inanimades. Allò que podríeu pensar que és animat és animat, coses que tenen pols: les persones, els animals, les plantes. Però hi ha altres coses que són animades que no endevinaríeu, com les pedres. Les pedres es marquen com a animades, i això ens diu coses molt interessants de la gramàtica, i també ens diu coses molt interessants sobre com els parlants d'anishinaabemowin es relacionen i entenen el món que els envolta. La part trista és que les llengües indígenes estan en perill. Les llengües indígenes que posseeixen tant coneixement de la cultura, de la història, de les formes de relacionar-se, de les formes de relacionar-se amb l'entorn. Com que han estat en aquesta terra des de temps immemorials, aquestes llengües s'han desenvolupat aquí i contenen coneixements incalculables de l'entorn que ens ajuden a relacionar-nos bé amb la terra en què vivim. Però, de fet, estan en perill. La immensa majoria de les llengües indígenes d'Amèrica del Nord es consideren amenaçades, i les que no estan amenaçades són vulnerables. Està fet a propòsit. En les nostres lleis, en les polítiques, en els òrgans de govern, hi ha hagut intents declarats d'eliminar les llengües i cultures indígenes d'aquest país. Duncan Campbell Scott va ser un dels arquitectes del sistema escolar residencial. Va fer un projecte de llei que requeria assistència escolar obligatòria i residencial per als nens indígenes el 1920. Va dir: "Vull desfer-me del problema indi. El nostre objectiu és continuar fins que no hi hagi ni un sol indi al Canadà que no hagi estat absorbit al cos polític i no existeixi el tema indi ni hi hagi un Departament Indi; aquest és l'objectiu de la proposta". Les atrocitats que van tenir lloc a les escoles es van documentar. El 1907, P.H. Bryce, metge i expert en tuberculosi, va publicar un informe que revelava que en algunes escoles, el 25% dels nens havien mort d'epidèmies de tuberculosi sorgides de les condicions de les escoles. En altres escoles, fins al 75% dels nens havien mort. El govern federal li va rescindir el finançament pels seus descobriments, van obligar-lo a jubilar-se el 1921, i el 1922, va difondre els resultats. Durant aquest temps, els nens indígenes els treien de casa seva, de les seves comunitats, i els forçaven a anar a escoles residencials gestionades per l'Església on patien, en molts casos, greus abusos emocionals, físics i sexuals, i en tots els casos, abús cultural, ja que aquestes escoles es van dissenyar per eliminar la llengua i la cultura indígenes. L'última escola residencial va tancar el 1996. Fins llavors, 150.000 nens o més havien anat a escoles residencials en 139 institucions de tot el país. El 2007, el Conveni relatiu als internats indis va entrar en vigor. És la demanda col·lectiva més gran de la història del Canadà. Va reservar 60 milions de dòlars per a l'establiment de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació del Canadà. La CVRC ens va oferir l'habilitat d'escoltar històries de supervivents, d'escoltar impactes en comunitats i famílies i tenir accés a investigacions que exploraven l'efecte de les escoles residencials en comunitats indígenes i a tot el Canadà. La CVRC va descobrir que les escoles residencials constituïen el que es diu genocidi cultural. Diuen que "el genocidi físic és la matança en massa de membres d'un grup determinat, el genocidi biològic és la destrucció de la capacitat reproductiva d'aquest grup. I el genocidi cultural és la destrucció de les estructures i pràctiques que permeten al grup continuar com a grup. Els objectius declarats de Duncan Campbell Scott. Descobreixen que és genocidi cultural, tot i que com destaca David Bouchard, autor de llibres infantils i gran orador, quan construeixes un edifici, i fas un cementiri al costat d'aquest edifici perquè saps que la gent que entri en aquest edifici morirà, com se'n diu, d'això? El CVRC també ens va obsequiar amb 94 crides a l'acció, models que poden mostrar el camí mentre treballem cap a la reconciliació. Unes quantes pertanyen directament a la llengua i la cultura. El CVRC ens demana que assegurem una educació adequada i finançada, incloent la llengua i la cultura. Per reconèixer els drets indígenes, incloent els drets lingüístics. Per crear una Llei de Llengües Aborígines que reconegui i preservi les llengües indígenes, amb finançament. Per crear un càrrec de comissionat de llengües aborígenes i per desenvolupar programes lingüístics postsecundaris, i reclamar topònims que han canviat al llarg de la colonització. Al mateix temps que va entrar en vigor el Conveni relatiu als internats indis, les Nacions Unides van adoptar la Declaració de les Nacions Unides sobre drets dels pobles indígenes el 2007. Afirma que els pobles indígenes tenen el dret d'establir i controlar les seves institucions i sistemes educatius i proporcionar educació en les seves llengües, d'una manera apropiada als seus mètodes culturals d'ensenyament i aprenentatge. El 2007, quan va entrar en vigor, quatre països hi van votar en contra. Eren els Estats Units, Nova Zelanda, Austràlia i el Canadà. El Canadà va adoptar la Declaració de les Nacions Unides sobre drets dels pobles indígenes el 2010. I el 2015, el govern va prometre que la posaria en vigor. Com hi respondrem col·lectivament? Ens trobem en la següent situació: De les 60 llengües indígenes que es parlen ara mateix al Canadà, totes menys sis es consideren amenaçades per les Nacions Unides. Les sis que no ho estan són el cree, l'anishinaabemowin, l'stoney, el mi'kmag, el dene i l'inuit. És terrible. Si aneu a l'Atles Mundial de les Llengües en Perill al web de la Unesco, veureu una 'r' petita al costat de la llengua. Aquesta llengua és el mi'kmag. El mi'kmag ha passat per una important revitalització per l'adopció d'un acord d'autogovern que va desembocar en educació cultural i basada en la llengua, i ara hi ha nens mi'kmag que tenen el mi'kmag com a primera llengua. Podem fer molt. Aquests nens estudien al Mnidoo Mnising Anishinabek Kinoomaage, una escola d'immersió a l'illa Manitoulin on aprenen en anishinaabemowin. Van arribar a l'escola com a preescolars, parlaven molt poc o gens d'anishinaabemowin. Ara, a tercer i quart curs, fan exàmens de nivell mitjà i avançat. Al mateix temps, tenen l'autoestima meravellosament alta. Estan orgullosos de ser del poble Anishinaabe, i tenen grans capacitats d'aprenentatge. No tota l'educació ha de ser educació formal. A la nostra comunitat local, tenim el Kingston Indigenous Language Nest. El KILN ara és una organització, però va començar fa sis anys amb membres de la comunitat al voltant de la taula d'un ancià. Des de llavors, hem creat experiències d'aprenentatge multigeneracional basades en transmetre la llengua i la cultura als nens. Per fer-ho utilitzem jocs tradicionals, cançons, menjar i activitats. Tenim classes de nivell bàsic i mitjà que també oferim. Col·laborem amb consells escolars i biblioteques per tenir recursos preparats per a l'educació formal. Les possibilitats són infinites, i estic molt contenta de la feina que s'ha fet i que m'ha permès transmetre la llengua i la cultura al meu fill i a altres nens de la comunitat. També hem creat una comunitat forta, bonica i vibrant, com a resultat d'aquest esforç compartit. I què necessitem a partir d'ara? Primer, polítiques. Necessitem promulgar polítiques amb finançament que assegurin que la llengua indígena s'incorpora seriosament a l'educació, dins i fora de les reserves. A les reserves, l'educació es financia a nivells molt més baixos que fora de les reserves. I fora de les reserves, sovint es desatén l'educació de la llengua indígena, perquè la gent assumeix que no hi ha indígenes a les escoles provincials, quan, de fet, cap a un 70% dels indígenes d'avui al Canadà viuen fora de les reserves. Aquests nens tenen el mateix dret d'accedir a la seva llengua i cultura. Més enllà de les polítiques, necessitem suport. I no vol dir només suport econòmic. També necessitem espai on poder fer activitats, classes i interaccions amb la població no indígena. Necessitem suport perquè les persones vulguin aprendre la llengua. Ens cal suport quan la gent parli sobre per què són importants aquestes llengües. I per aconseguir-ho, necessitem educació. Sobretot ens cal accés a l'educació d'immersió, ja que segurament és la manera més efectiva d'assegurar la transmissió de les llengües indígenes. Però també necessitem educació a les escoles provincials, necessitem educació per a les poblacions no indígenes perquè puguem arribar a un millor acord mutu i avançar millor junts. ["No dubtis que uns pocs amb ganes puguin canviar el món. De fet, és l'únic que ho ha fet".] Tinc aquesta frase emmarcada a l'oficina. Un regal d'un estudiant aliat de fa uns anys, i em recorda cada dia que podem aconseguir grans coses si treballem junts. Però si parlem de reconciliació, hem de reconèixer que una reconciliació que no resulta en la supervivència i continuïtat de les cultures i llengües indígenes no és una reconciliació. És una assimilació, i no l'hauríem d'acceptar. El que podem fer és mirar les crides a l'acció, mirar la Declaració de les Nacions Unides sobre drets dels pobles indígenes i podem arribar a un acord mutu que el que tenim, pel que fa al llegat cultural i lingüístic, per als pobles indígenes en aquest país val la pena preservar-ho. Amb això, podem avançar. Junts. Per assegurar que les llengües indígenes es transmeten més enllà del 2050, més enllà de la següent generació, a les pròximes set generacions. Miigwech. Niawen’kó:wa. Gràcies. (Aplaudiment)