"Només volia un ascens
molt merescut,

i em va dir que m'assegués
a la taula

i m'obrís de cames".

"Tots els homes de l'oficina
van escriure en un paper

tots els favors sexuals
que els podria fer.

Només havia demanat
un despatx amb finestra".

"Li vaig demanar consell
per aprovar un projecte de llei

i em va preguntar si havia portat
les genolleres".

Aquestes són algunes
de les horribles històries

que m'han explicat dones
aquest últim any,

mentre investigava
l'assetjament sexual a la feina.

I vaig descobrir

que és una epidèmia mundial.

És una realitat horrible
per a milions de dones,

quan l'únic que volen
és anar a treballar

cada dia.

L'assetjament sexual no discrimina.

Pots dur faldilla,

roba quirúrgica

o roba militar.

Pots ser jove o vella,

casada o soltera,

blanca o negra.

Pots ser republicana, demòcrata
o independent.

Vaig escoltar moltes dones:

policies,

membres de l'exèrcit,

assessores financeres,

actrius, enginyeres, advocades,

banqueres, comptables, professores...

periodistes.

Resulta que l'assetjament sexual

no és qüestió de sexe,

sinó de poder

i del que et fa algú

per intentar prendre't el poder.

Avui sóc aquí

per animar-vos a saber
que podeu recuperar el poder.

(Aplaudiments)

El 6 de juliol de 2016

vaig saltar d'un penya-segat
jo sola.

Va ser el moment més terrorífic
de la meva vida,

una decisió horrible.

Em vaig llançar a l'abisme
jo sola,

sense saber què hi havia a baix.

Però llavors va passar
una cosa meravellosa:

centenars de dones
van començar a contactar-me

per compartir les seves històries
de dolor, agonia i vergonya.

Em van dir que em vaig convertir
en la seva veu,

perquè elles no en tenien.

I llavors em vaig adonar
que, fins i tot al segle XXI,

cada dona té una història.

Com la Joyce,

supervisora
d'auxiliars de vol,

a qui el seu cap, cada dia,

li explicava el porno 
que havia mirat la nit abans

mentre dibuixava penis a la llibreta.

Quan es va queixar,

li van dir boja
i la van acomiadar.

Com la Joanne,
banquera de Wall Street.

Els seus companys li deien
la paraula que comença per "p" cada dia.

Es va queixar

i, titllada de problemàtica,

no va poder fer
cap altre negoci a Wall Street.

Com l'Elizabeth,
oficial de l'exèrcit.

Els seus subordinats li passaven
bitllets d'un dòlar per davant de la cara

i li deien que ballés per a ells.

Quan es va queixar al seu superior,

li va dir: "Com? Només un dòlar?

Te'n mereixes almenys cinc o deu!"

Després de llegir,

respondre

i plorar amb tots aquests correus,

em vaig adonar que tenia molta feina.

Els fets alarmants són aquests:

una de cada tres dones, que sapiguem,

ha patit assetjament sexual a la feina.

El 71 % dels casos no es denuncien mai.

Per què?

Perquè les dones que ho fan públic

són titllades 
de mentideres, problemàtiques,

són menyspreades i destrossades,

degradades, posades a la llista negra

i acomiadades.

Denunciar l'assetjament,
pot acabar amb la teva carrera.

De totes les dones que m'han contactat,

n'hi ha molt poques que encara ara
treballin en l'àmbit que desitgen.

I això és indignant.

Jo també vaig callar al principi.

Em va passar al final
del meu any com a Miss America,

en una reunió amb un executiu
de televisió molt famós

a Nova York.

Pensava que m'ajudava,

fent moltes trucades.

Vam anar a sopar,

i al seient de darrere del cotxe,
se'm va abalançar

i em va ficar la llegua fins la gola.

No sabia que per "anar per feina"...
què beneita!

també pensava magrejar-me.

I una setmana després,

a Los Angeles,
en una reunió amb un publicista,

em va tornar a passar.

Una altra vegada, al cotxe.

Em va agafar pel coll,

i em va empènyer tant
contra el seu entrecuix

que no podia respirar.

Aquestes són les accions
que et redueixen l'autoestima.

Són accions que, fins fa poc,

ni tan sols anomenava agressió.

Per això tenim tanta feina a fer.

Després de l'any com a Miss America,

vaig conèixer molta altra gent coneguda,

inclòs Donald Trump.

Quan ens van fer aquesta foto el 1988,

ningú podia preveure on seríem avui.

(Riures)

Jo lluitant per abolir
l'assetjament sexual a la feina;

ell de president dels Estats Units

malgrat tot.

Poc després, em van donar
la primera feina a les notícies

a Richmond, Virginia.

Mireu el somriure confiat
i la jaqueta rosa brillant.

Obvieu el pentinat.

(Riures)

M'esforçava tant a demostrar
que les rosses tenim cervell.

Però, irònicament,
una de les meves primeres notícies

va ser l'audiència d'Anita Hill
a Washington, DC.

I poc després,

jo també vaig patir
assetjament sexual a la feina.

Cobria una notícia a la Virginia rural

i quan vam tornar al cotxe,

el càmera em va començar a preguntar

si havia gaudit
quan m'havia tocat els pits

per posar-me el micròfon.

I només era el començament.

Em vaig agafar fort
a la porta del cotxe,

això era abans dels mòbils.

Estava paralitzada.

M'imaginava rodant per la calçada,

mentre el cotxe anava a 80 km/h,
com a les pel·lícules,

i em preguntava el mal que faria.

Quan la història de Harvey Weinstein
va sortir a la llum,

un dels magnats més coneguts de Hollywood,

les al·legacions eren horribles.

Però moltes dones ho van fer públic,

i em vaig adonar
que havia fet alguna cosa de profit.

(Aplaudiments)

La seva excusa va ser lamentable.

Deia que era fill dels 60 i dels 70,

aquesta era la cultura llavors.

Sí, llavors la cultura era aquesta,

i, per desgràcia, encara ho és.

Per què?

Per tots els mites

encara associats a l'assetjament sexual.

"Les dones haurien de buscar
una altra feina i una altra carrera."

És clar.

Digues-ho a una mare soltera
amb dues feines,

intentant sobreviure

i que pateix assetjament sexual.

"Les dones

són les que ho provoquen".

Per la roba que portem

i el maquillatge que ens posem.

Suposo que les dessuadores de
les enginyeres d'Uber a Silicon Valley

són tan provocatives!

"Les dones s'ho inventen".

És clar, és tan divertit i gratificant

ser menyspreada i escorxada.

Us ho dic jo.

"Fan aquestes declaracions
per ser famoses i riques".

El nostre president va dir això.

Segur que a la Taylor Swift,

una de les cantants
més famoses i riques del món,

no li calien ni diners, ni fama

quan va fer públic el cas de grapejament

i volia un dòlar a canvi.

Estic tan contenta que ho fes.

Notícia d'última hora:

la història mai revelada sobre les dones
i l'assetjament sexual a la feina:

les dones només volen un ambient segur,

acollidor i sense assetjament.

Ja està.

(Aplaudiments)

Què fem, doncs,
per recuperar el nostre poder?

Tinc tres solucions.

Número u:

hem de convertir els testimonis
i els incitadors en aliats.

El 98 % de les empreses
dels EUA tenen, actualment,

polítiques de formació
sobre l'assetjament sexual.

El 70 % tenen programes de prevenció.

Tot i això, generalment,

els testimonis i espectadors
no ho fan públic.

El 2016,

la Harvard Business Review
ho va anomenar "l'efecte testimoni".

I tot i això, recordeu l'11-S.

Quantes vegades hem sentit

"Si veus alguna cosa,

digues-ho".

Imagineu l'impacte
si això ho fessin

els testimonis
d'assetjament sexual a la feina,

que reconeguessin
i aturessin aquests casos,

que s'enfrontessin als autors

i ajudessin i protegissin les víctimes.

Aquest és el meu crit als homes:

necessitem la vostra ajuda.

I a les dones, també:

d'incitadors a aliats.

Número dos:

canviem les lleis.

Quants de vosaltres sabeu

si teniu una clàusula d'arbitratge forçat

al contracte laboral?

No hi ha gaires mans.

Si no ho sabeu, hauríeu.

Per què?

La revista TIME ho anomena

aquí, a la pantalla,

"La lletra molt petita dels contractes

que silencia les denúncies
d'assetjament sexual".

Això vol dir que

l'arbitratge forçat elimina
el dret a la setena esmena

per a un judici públic.

És secret.

No tens els mateixos testimonis
ni declaracions.

En molts casos,
l'empresa tria el mediador.

No hi ha apel·lacions

i el treballador només guanya
un 20 % de les vegades.

Com ja he dit, és un secret

i ningú sap què t'ha passat.

Per això he treballat tant

al Capitoli, a Washington, DC,

per canviar les lleis.

Als senadors els dic

que l'assetjament sexual
és apolític.

Abans d'assetjar-te,

no et pregunten
si ets republicà o demòcrata.

Ho fan i prou.

Per això els hauria de preocupar.

Número tres:

siguem valentes.

Comença per aixecar-nos

i apujar-nos l'autoestima.

Ens aixequem, parlem

i expliquem al món què ens ha passat.

Ja sé que fa por,

però fem-ho pels nostres fills.

Aturem això per a les noves generacions.

Jo sé que ho vaig fer pels meus fills.

Van ser primordials per prendre la decisió

de fer-ho públic o no.

Els meus fills preciosos,

el Christian, de 12 anys,

i la Kaia, de 14.

I els vaig subestimar.

El primer dia d'escola

es va fer pública la resolució,

i em feia tanta por
el que haurien de viure.

En tornar de l'escola
la meva filla em va dir

que li havien preguntat que
què m'havia passat durant l'estiu.

Em va mirar als ulls

i em va dir: "Mama,

estava tan orgullosa

de dir que ets la meva mare".

Dues setmanes després,

quan va ser prou valenta
per enfrontar-se a dos nens

que li feien la vida impossible,

va tornar a casa i em va dir:

"Mama, he estat valenta,

perquè t'he vist fer-ho a tu".

(Aplaudiments)

El regal de la valentia és contagiós.

I espero que el meu viatge
us hagi inspirat,

perquè ara mateix és el punt àlgid.

Estem vivint la història.

Més i més dones ho fan públic
i diuen:

"Ja n'hi ha prou".

(Aplaudiments)

La meva última petició
per a les empreses és:

torneu a contractar totes les dones
que van perdre la feina

per un imbècil.

Perquè sé que les dones

ja no serem subestimades,
intimidades o apartades,

no serem silenciades
pels mètodes de les classes dirigents

o per les relíquies del passat.

No.

Ens aixecarem i parlarem,

que se sentin les nostres veus.

Serem les dones que hem de ser.

I sobretot,

sempre serem valentes.

Gràcies.

(Aplaudiments)