Al segle XVIII, el botànic suec Carolus Linnaeus va dissenyar el rellotge floral, un rellotge fet de plantes amb flors que s'obrien i es tancaven a hores específiques del dia. El pla de Linnaeus no era infalible, però partia d'una bona idea. Les flors poden indicar l'hora, en certa manera. Els pètals de les campanetes es despleguen puntuals com un rellotge a primera hora. Quan un nenúfar blanc es tanca ens assenyala el capvespre, i les flors nocturnes només floreixen de nit. Què dona a les plantes aquest sentit innat del temps? I no només el tenen les plantes. Molts organismes a la Terra semblen ser intrínsecament conscients de quina hora és durant el cicle diürn. Es deu als ritmes circadiaris, els rellotges interns que fan tic-tac dins de molts éssers vius. Aquests rellotges biològics permeten fer un seguiment del temps, i captar pistes ambientals que els ajuden a adaptar-se. Això és important, ja que la rotació i translació del planeta ens mantenen en un estat de canvi constant tot i que segueix un model repetitiu i predictible. Els ritmes circadiaris incorporen pistes que regulen els estats de son i vigília d'un organisme, i quan dur a terme certes activitats. Per a les plantes, la llum i la temperatura són estímuls que desencadenen reaccions que es desenvolupen a nivell molecular. Les cèl·lules de tiges, fulles i flors contenen fitocroms, unes molècules diminutes que detecten la llum. Quan això ocorre, els fitocroms inicien una cadena de reaccions químiques, que duen el missatge als nuclis cel·lulars. Allà, els factors de transcripció inicien la síntesi de les proteïnes necessàries en els processos regulats per la llum ambient, com la fotosíntesi. Aquests fitocroms no només perceben la quantitat de llum que rep la planta, sinó que també detecten lleugeres diferències en la distribució de longituds d'ona que capta la planta. Amb aquesta sensibilitat tan afinada, els fitocroms fan possible que la planta esbrini l'hora, o la diferència entre migdia i vespre, i el lloc, si es troba a ple sol o a l'ombra, i permeten que adapti les reaccions químiques al medi. És així per a les més matineres. Unes quantes hores abans de l'alba, una planta típica ja està activa, creant plantilles d'àcid ribonucleic (ARN) per a la maquinària fotosintètica. Quan els fitocroms detecten l'augment de llum solar, la planta prepara les molècules que la capten per tal de fer la fotosíntesi i créixer durant el matí. Un cop feta la collita de llum matinal, les plantes passen la resta del dia construïnt llargues cadenes energètiques en forma de polímers de glucosa, com el midó. El sol es pon i el treball de dia s'ha acabat, però la planta no reposa de nit. Quan no hi ha llum, metabolitza i creix, descomposant el midó de la collita d'energia del dia. Moltes plantes també tenen un ritme estacional. Quan la primavera fon el gel hivernal els fitocroms perceben l'allargament del dia i la llum més intensa, i un mecanisme encara desconegut detecta el canvi de temperatura. Aquests sistemes transmeten les notícies per tota la planta i fan que floreixi preparant-se per als pol·linitzadors que vindran amb el clima més càlid. Els ritmes circadiaris connecten la planta amb el seu medi. Aquests ritmes venen de les mateixes plantes. Cada una té un ritme predeterminat. Així i tot, aquests rellotges poden adaptar els seus ritmes als canvis ambientals i nous estímuls. En un planeta en canvi constant, són els ritmes circadiaris que permeten que la planta segueixi el seu calendari i mantingui el seu propi ritme.