Molta gent sap
què és l'autisme.
Per exemple, alguns pensen que
els autistes són homes de pell clara
que parlen d'un mateix tema
en un to monòton i constant sense parar.
Altres pensen que
els autistes no diferencien entre bé i mal
eviten cridar l'atenció
i, normalment, diuen la cosa equivocada
en el moment equivocat
Alguns pensen que els autistes no saben
com relacionar-se
i manquen d'humor i empatia.
Bé, si estàs d'acord amb
allò que acabe de dir,
Lamente dir-te que
no tens una idea correcta
sobre l'autisme.
Què com ho sé?
Doncs perquè tinc autisme.
Jo també m'obsesione amb
l'electrònica, per exemple,
i amb el transport públic
però això no em defineix.
Cadascú som diferents i únics
a la nostra manera.
Tanmateix, no hi ha molta informació
sobre com és la vida
d'una persona autista realment.
Per això, la gent es basa en estereotips.
I també els veiem
als mitjans de comunicació.
Els estereotips més comuns
que apareixen als mitjans són
no saber relacionar-se socialment,
la falta d'empatia
i ésser un super geni.
Però la falta d'informació sobre l'autisme
tampoc no acaba aquí.
Sabieu que hi ha gent que intenta
trobar una cura per l'autisme?
Això és perquè ho veuen
com una cosa negativa,
com una malaltia.
Molta gent ja contradiu aquesta idea
i, per a nosaltres, l'autisme
no és cap malaltia.
És simplement una manera diferent
de pensar i de veure el món.
El nostre cervell funciona diferent.
És com comparar
una Xbox i una PlayStation.
Les dues són consoles capaces
programades de manera diferent.
Si fiques un joc de Xbox
en una PlayStation
no funcionarà perquè
la PlayStation es comunica diferent.
Quan em veig al mirall,
veig a una persona que pensa diferent.
Ah! I també veig uns cabells bonics.
(Rialles)
(Aplaudiments)
Però la pregunta és,
estic malalt sols per pensar diferent?
El gran problema dels autistes avui dia
és que el món no està construït
per a nosaltres.
Hi ha moltes maneres què ens angoixem.
Per exemple,
alló que a mi més m'angoixa
és el soroll,
això vol dir que mai pose la música alta
ni sóc un gran fan de les festes
amb molta gent.
Tanmateix, altra gent en l'espectre
pot sentir-se angoixada
amb les llums lluents o
les olors fortes
o les textures apegaloses.
Tots aquestos tenen el potencial
de crear ansietat.
Penseu en les trobades
que heu tingut últimament.
Hi havia música alta?
Hi havia llums lluents?
Hi havia olors de diferents menjars
tots alhora?
La gent parlava al mateix temps?
Potser, aquestes coses
no us molesten gaire
però per una persona amb autisme
poden ésser prou angoixadores.
Per això, en aquestes situacions,
fem una cosa denominada "autoestimulació",
que consisteix en
un moviment o so repetitiu
o qualsevol altre tic
que pot semblar normal o no.
Alguns aletegen els braços
o fan un soroll,
fan voltes sobre ells mateixos...
Bé, és una forma d'evadir-se.
De vegades necessitem
l'autoestimulació.
Tanmateix, es veu malament
i ens sentim obligats a amagar-ho.
Quan amaguem els nostres trets autistes
se'n diu "emmascarar".
Alguns són millors que altres emmascarant.
Jo ho faig tan bé que de vegades
la gent no sap que sóc autista
fins que faig la gran revelació.
(Rialles)
Però, al cap i a la fi,
és molt estressant.
Fins i tot, fer els deures
a la vesprada
és esgotador.
Alguns pensen que,
per la nostra capacitat d'emmascarar,
hi ha cura per l'autisme.
Tanmateix, el que realment pasa
és que ens avergonyim
de mostrar com som realment.
Un altre estereotip associat amb l'autisme
és que ens manca empatia.
I tampoc no és veritat.
Jo en tinc molta d'empatia.
El que passa és que
no sóc bo mostrant-la.
Sempre que un amic intenta contar-me
qualsevol problema que té,
normalment no sé com expressar
la meua resposta.
Per això, no mostre tanta empatia
com el meus amics no autistes.
Expressar les emocions,
encara que siga poc,
em costa.
Em resulta molt difícil
perquè, per dins,
estic sentint cada emoció.
Encara que, obviament,
no puc expressar-les d'una manera normal.
Per exemple, la felicitat
jo l'expressaria explosivament
amb aplaudiments
i cridant "wuuuuuuh".
(Rialles)
Potser vosaltres només somriurieu.
(Rialles)
Ja siga rebre un regal d'aniversari
o escoltar una història tràgica
al telediari,
no puc expressar la meua reacció
sense explotar.
Així que, si vull parèixer normal,
he d'emmascarar-la.
Els meus sentiments són il·limitats,
però la meua ment només em deixa
expressar extrems, tot o res.
Per tant...
no sóc molt bo amb les emocions,
i em comunique de manera diferent,
per això, em varen diagnosticar
trastorn de l'espectre autista.
Esta diagnosi m'ajuda,
i a la meua família i amics també,
a comprendre com funciona la meua ment.
Aproximadament, al món
1% de la població és diagnosticada amb
el trastorn de l'espectre autista.
I les xifres augmenten.
Tanmateix, encara som una gran minoria.
I encara hi ha molta gent que no
ens veu com iguals
a la resta del món.
Aquesta és la meua família.
I, en la meua família,
hi ha una altra persona amb autisme.
La meua mare.
Sí, les dones adultes també
poden ésser autistes.
El meu pare i germà no són autistes.
De vegades és difícil comunicar-nos
els uns amb els altres.
Tanmateix, de vegades,
dic coses com:
"Ah, l'estació Union Station
de Toronto, veritat?"
creient que puc ajudar-los
a recordar
alguns aspectes.
Quan no saben allò que vull dir,
he d'explicar-me millor.
De vegades, hem de dir les coses
de diferent manera
per a què tots ho entenguen.
Malgrat tot açò,
ens estimem i respectem tots
com iguals.
Al seu llibre "NeuroTribes",
Steve Silberman defen que l'autisme
i altres condicions mentals
haurien de concrebre's com
naturalment humanes,
com una part de l'espectre humà
i no com defectes.
Cosa amb què jo estic
completament d'acord.
Si l'autisme fos vist
com una part natural de l'espectre humà,
el món podria dissenyar-se per a funcionar
millor per a la gent autista.
No tinc vergonya del meu autisme.
Potser, no pense com tu
ni em comporte com tu,
però sóc humà i no tinc cap malaltia.
Moltes gràcies.
(Aplaudiments)