"Sense lluita, no hi ha progrés".

"Els qui professen la llibertat, 
però desvaloren l'agitació,

volen collir 
sense llaurar la terra".

"Ells volen pluja sense llamps ni trons".

"Ells volen l'oceà sense l'imponent
rugit de les seves aigües".

Frederick Douglass, 4 d'agost de 1857.

[Abigail DeVille: "Light of Freedom"]

[Madison Square Park]

Inicialment, vaig trobar 
la cita de Frederick Douglass,

i açò era només jo 
pensant en una manera de

contextualitzar el que 
va succeir aquest estiu.

Crec que van ser les imatges 
que va descriure.

No vaig deixar de pensar 
en les ones ondulades,

i en les onades de gent 
que es van unir, braç a braç,

i van protestar davant, 
probablement, la mort,

durant aquesta pandèmia,

per a lluitar pel que aquesta nació 
en realitat fingeix

haver estat fundada.

És una commemoració de les protestes
i el moviment Black Lives Matter

i de les vides negres
en aquest continent per 400 anys.

Mentre col·locava els braços,

pensava en les maneres en què 
tot podia haver estat tan diferent,

en les oportunitats i moments
que es van perdre,

cíclicament, en la història de Nova York
i de la nació completament:

oportunitats per a progressar

o oportunitats que tinguessin 
igualtat de condicions.

Vaig tenir una mestra de quart grau
realment increïble,

el seu nom era Sra. Hammond.

Ella era espectacular.

Va fer que la història
cobri vida de veritat.

Va reproduir el discurs "Tinc un Somni" 
de Martin Luther King en vinil per a tots

i no es va sentir ni una mosca a l'aula.

Recordo haver agafat la mà
de la meva millor amiga tot el temps

en estar tan commoguda
per les seves paraules

i pel poder de les seves paraules.

Ella va plantar una llavor,
certament,

per a pensar com tots
som participants en la història.

En veure fotos de la mà de l'Estàtua 
de la Llibertat amb la torxa al parc,

vaig pensar: "Puc deixar de buscar".

"És això."

"És tot en el que estic pensant..."

...tot del que vull parlar"

La torxa i la mà
de l'Estàtua de la Llibertat

van estar en aquest parc 
durant sis anys, de 1876 a 1882

mentre intentaven
recaptar fons per al pedestal

per a l'Estàtua de la Llibertat.

M'encanten les bastides.

Són omnipresents ací a Nova York.

Les coses sempre 
es construeixen i es derroquen.

Aquesta idea de la llibertat
està en contínua construcció...

...i reconstrucció...

...de generació a generació.

Penso que les campanes
són un altre símbol de llibertat,

però en estar engabiades
dins d'aquesta torxa,

no poden emetre cap so.

Això també és el combustible de la torxa,

sent el foc blau el més calent que hi ha.

La societat va intentar separar-nos
o definir-nos pels nostres cossos...

...per on vivim...

...o per classe socioeconòmica,
educació, tot.

Però després,
podem unir-nos col·lectivament

i reclamar una cosa diferent.

Crec que fer que això funcioni,

va ser com una oració o una esperança,

...per alguna cosa per al futur...

...per a portar noms
del passat al present.

I després, per a continuar en el futur,

passar el comandament
i honrar la col·lectivitat.