Al 1989, un artista amb el nom de Dread Scott, que també ha honrat aquest escenari, creà una obra d'art a Chicago, on simplement estirà una bandera americana a terra i va convidar-te a tu, l'espectador, a posar-t'hi al damunt i a escriure a un diari com et senties. Per a mi, un dels missatges més profunds del diari, diu: "Per què ens és igual quan la gent sense sostre, quan els éssers humans van per terra, pero no les banderes?" Per a alguns de vosaltres, aquesta obra d'art és pertorbadora. I aquest és el tema d'aquesta xerrada. No és per inquietar-vos o enfadar-vos sinó demostrar-vos que les banderes tenen un gran poder, i que encara que penseu que no us importen, sí que ho fan. Sé que sí. Al final espero haver-vos inspirat a que empreu aquest poder que tenen per lluitar per un món millor. Però abans de tot, començarem per l'altre extrem de l'espectre. I abans de res, he de dir que tot el que us mostri no és promoció, sinó al contrari. Sobretot, el que vull fer és crear un espai en el que puguem veure les banderes i els dissenys, i examinar com ens fan sentir. Parlarem de les nostres emocions. Va bé? Molt bé. Preparats per la primera bandera? Començarem per una de senzilla. És broma. (Rialles) Potser alguns esteu incòmodes veient això mentre seieu. Jo sí que ho estic davant d'això. Potser alguns sentiu orgull. És comprensible. Això és Texas. No és inusual veure-la. Però comencem pels fets. Aquesta no és la bandera de la Confederació. És la bandera de combat de l'Exèrcit de Virginia del Nord, que liderà el General Robert E. Lee. Així que si algú us diu que és la seva herència, a no ser que la seva família hagi lluitat amb aquella milícia concreta, s'equivoca. Teniu el permís d'un expert en banderes per dir-l'hi. Aquesta bandera guanyà popularitat a la meitat dels anys 50 i als 60 en reposta al creixement del moviment pels drets civils. I avui en dia ha passat a representar la Confederació per a molts. Però per recordar-vos el que és la Confederació: Era una nació rebel que es va alçar contra els Estats Units, va lluitar contra els Estats Units, i en aquell moment això era una de les coses més anti-nord-americanes. Encara així, aquesta bandera està protegida per les mateixes lleis que protegeixen la dels Estats Units. En els estats de Florida, Georgia, Carolina del Sud, Mississippi i Louisiana. Anem primer amb Georgia. Al 1956, uns anys després de que la dessegregació fos imposada a les escoles públiques, Georgia canvià la seva bandera a aquesta. Crec que tots coincidim en que aquesta bandera no es va fer perquè els georgians la penjessin orgullosos davant de casa. No. Igual que les estàtues de la Confederació de la meitat dels 50 i els 60, això era un símbol de qui manava i qui no. Va continuar sent la bandera de Georgia fins al 2001. Aquell any canviaren la bandera a aquesta. Com a expert en banderes, us puc dir que és oficialment lletja. Està bé riure-se'n d'aquesta bandera. És lletja. I com que és tan lletja, entre altres raons, la canviaren després de dos anys. Tingueren un referèndum en el que havien d'elegir entre aquella i la que és ara la bandera de Georgia. Alguns deveu pensar: "Un segon, Michael... si aquella no era la bandera de la Confederació, aleshores quina era?" Georgia fa servir la primera bandera dels Estats Confederats d'Amèrica fins avui. Hi van plantar l'emblema de l'estat. Tornem a les nostres emocions un moment. A que aquesta no us ha fet tant de mal com l'anterior? És per això que m'encanten les banderes. Tenen els dissenys més simples, normalment d'un o dos colors, algunes barres o ratlles. I encara així ens emocionen profundament. Ens omplen d'orgull o d'odi. Moriríem per una bandera o fins i tot mataríem. Un dels meus dissenyadors preferits és el Wally Olins. En diuen el pare de la marca país. El citen dient que "Tots volem pertànyer, i mostar símbols de pertinença". És de bojos que aquestes teles que només es cusen o es tinten es converteixin en objectes sagrats. Això passa perquè es converteixen en part de la nostra identitat. Són eines molt poderoses per unificar però igual de poderoses per dividir. Preparats per la següent? Espereu un moment. Examineu com us heu sentit quan això ha sortit en pantalla. Canviaré la diapositiva ràpidament perquè no em feu fotografies. (Rialles) Doncs Alemanya, després de la Primera Guerra Mundial, estava en molt mal estat, i el jove Adolf Hitler tenia moltes diem-ne "idees" de com Alemanya havia arribat a aquella situació i de com sortir-se'n. Va dedicar capítols sencers del seu llibre "Mein Kampf", que no recomano llegir, sobre com Alemanya va perdre la Primera Guerra Mundial. En part perquè els britànics tenien millor disseny gràfic i millor propaganda. Mentre creixia el partit nazi, Hitler anava creant un dels manuals de marca més gruixuts. És més gruixut que el de qualsevol companyia actual. En ell detalla els títols, uniformes i moltes banderes. Hitler coneixia el poder de les banderes. A "Mein Kampf" diu: "La nova bandera haurà de funcionar com un gran cartell, [perquè] en centenars de milers de casos, un emblema cridaner pot ser la primera cosa que desperti interès en un moviment". Era un artista, al cap i a la fi. Sabia que el poder de la identitat visual i dels uniformes podia revifar la identitat alemanya. Per a milions d'alemanys, aquest era un signe de benvinguda. Pero és clar, també era una senyal de mort per a altres. Normalment no considerem les banderes com a armes però com la bandera de combat de la Confederació, els alemanys usaven la seva per rebutjar als exogrups i fer-los sentir menys que ells. Quan es crea una bandera, es fan dues coses: formar un endogrup, que és representat per el símbol, i inevitablement, formar un exogrup. En general, és sutil. És un resultat adicional. No sol ser la intenció. Però els alemanys foren clars amb qui representava l'esvàstica, i qui no. Al 1935, prohibiren als jueus col·locar banderes alemanyes. D'aquesta manera, els alemanys, segurament més que mai, usaven el doble poder de les banderes per unir, però també per dividir. Les banderes servien com a armes d'identitat. I ara, al 2019, està prohibit col·locar la bandera nazi per als alemanys i per a la gent d'Àustria, Hungria, Rússia i Ucraïna. És un tros de tela, però està prohibida. Dit així sona de bojos. Però no crec que ningú aquí estigui en desacord de que sigui el millor. És com una arma. Com a vexil·lòleg, a vegades, el més interessant d'una bandera no és el seu disseny, sinó les lleis que l'envolten. Per exemple: a l'Índia, per fer una bandera índia, has d'usar una tela filada a mà, que es diu "khadi". Si fas una bandera d'una altra manera, pots anar a la presó fins a tres anys. És increïble. Aquí a Texas, tots hem sentit que la nostra bandera és l'única que es pot col·locar al mateix nivell que la bandera dels EE.UU. Perquè èrem una nació abans que un estat. Qui ha sentit dir això? Doncs, us diré que això és completament fals. Primer de tot, no érem l'únic estat que era nació abans d'adherir-se. I segon, totes les banderes dels estats poden estar al mateix nivell que la dels EEUU, segons el protocol de banderes. No crec que hagi de demanar com us sentiu davant d'aquesta. Molts hem crescut prometent lleieltat cada matí, sabent que mai hem de deixar que toqui a terra, etcètera. Ens prenem aquest protocol molt seriosament als Estats Units. Fa poc, jugadors de la NFL s'agenollaven mentre sonava l'himne nacional. Va ser molt polèmic. Estaven incomplint el protocol, que diu que durant l'himne nacional, s'ha d'estar dret, amb la mà al cor. Però el que em pareix fascinant com a vexil·lòleg, és que no veig a ningú preocupat quan passa una cosa així. El protocol diu: "La bandera no es pot estendre o posar horitzontalment, sinó sempre en alt i lliure." De vegades, durant aquest himne nacional, ha passat això, i ningú s'ha preocupat. O això, que sempre passa. El protocol és clar: "Cap part de la bandera es pot usar com a vestuari o com a uniforme esportiu". Aquest és l'equip de beisbol Texas A&M, no els vull causar problemes, però això passa sempre sobretot al novembre. Estic segur que quan marxeu, veureu la part posterior d'algun camió o cotxe amb la bandera americana en blanc i negre, amb una ratlla blava i fina. Blue Lives Matter. Això contravé el protocol de moltes maneres. Encara que tot això es faci amb la millor de les intencions, que ningú pot discutir, està clar que contravenen una part del protocol: el "Respecte cap a la bandera". Col·locant això al teu uniforme, legalment, estàs faltant al respecte a la bandera. És interessant que els de la NFL, agenollats durant l'himne i els que posen adhesius del Blue Lives Matter al cotxe ambdós estan als extrems oposats d'una gran qüestió però estan infringint la mateixa llei. Una llei que és 100% inaplicable. Fou l'obra d'art de Dread Scott del 1989 que va fer que la Cort Suprema dictés que el protocol de banderes és només una guia i que no es pot acusar ningú d'haver-lo contravingut. No es pot forçar ningú a ser patriota. Aleshores, per què tenir aquestes lleis sobre com usar la nostra bandera si no les podem imposar? Això és perquè una nació és una idea col·lectiva fràgil. Només existeix en l'imaginari. M'ho dones? Gràcies. De vegades, una bandera és l'únic símbol tangible d'aquesta idea. La nostra unitat, de vegades, es manté gràcies a les amenaces. Això es molt poderós. El protocol serveix per preservar i protegir aquesta idea fràgil, mentre que també protegeix el nostre dret a contravernir-la. Això és el que fa especial els Estats Units, i també el que fa única la nostra bandera, que és increïble. Ha canviat més que qualsevol altre bandera del món. El protocol de banderes diu que quan s'adhereix un nou estat, s'ha de col·locar una nova estrella a la unió de la bandera, i això s'ha de fer el quatre de juliol. La nostra bandera és única perquè està feta per créixer amb nosaltres. Per disseny i per llei, està feta per canviar amb nosaltres. És un símbol canviant de la nostra individualitat, la diversitat, en les estrelles, i la unitat. És un regal als Estats Units tenir una bandera que és incloent. Si la bandera nazi era una arma d'identitat, la bandera dels Estats Units hi contrasta en el seu disseny. També he de dir, com a vexil·lòleg al 2019, que usar aquesta bandera com a arma d'identitat contra qualsevol persona és més irrespectuós que tirar-la a terra o que qualsevol altra llei que infringim cada dia. Aquesta bandera és símbol d'unitat. No hauríem d'usar-la mai com a arma contra ningú. M'identifico amb qui va escriure en el diari de Dread Scott, dient: "No hauríem de valorar un símbol per damunt del que simbolitza. I tampoc un tros de tela per damunt d'una vida humana". I si utilitzes un tros de tela com a arma, no utilitzis mai aquesta. No mentres tingui espai per a més estrelles. Amb sort ja haureu entès el poder de les banderes, Ja veieu el que poden fer. Què passaria si empréssim aquest poder per lluitar contra alguna cosa més gran? Aquesta és la bandera de la Terra, disenyada per Oskar Pernefeldt, de Suècia. Imaginem per un segon: Què passaria si celebréssim la humanitat tant o més del que celebrem les nostres nacionalitats? Ara que comencem a viatjar a l'espai, quin significat tenen les nostres nacions quan estem a Mart o a qualsevol altre planeta? Aquí a la Terra, ens enfrontem a una crisi climàtica, el clima serà insuportable per als nostres descendents, i crec que necessitem un símbol potent, una bandera, perquè ens uneixi en la lluita, no només com a nacions, sinó com a espècie. Gràcies. (Aplaudiment)