La bellesa de ser un inadaptat

A aquells que els hi sembla que no pertanyen: hi ha bellesa en ser un inadaptat. L'autora Lidia Yuknavitch comparteix el seu propi viatge rebel en una íntima recol·lecció de històries sobre pèrdues, vergonya i el lent procés d'autoacceptació.
"Fins i tot al moment del teu fracàs, ets bonic," diu ella. " Encara no ho saps, però tens l'abilitat de reinventar-te a tu mateix sense fi. Aquesta és la teva bellesa."

Doncs jo sé que TED va sobre moltes coses
que són grans,

però vull parlar-vos
d'una cosa molt petita.

Tan petita que és una sola paraula.

La paraula és "inadaptat".

És una de les meves paraules preferides,
perquè és literal.

És a dir, és una persona
que no s'ha pogut adaptar.

O una persona que s'adapta malament.

O això: "una persona s'adapta malament

a noves situacions o entorns."

Jo em sento identificada com a inadaptada.

I estic aquí
per altres inadaptats a la sala,

perquè no en sóc l'única.

Us explicaré una història d'inadaptació

En algun moment dels meus 30 anys,

el somni d'esdevenir escriptora
va picar a la meva porta.

De fet, va arribar a la bústia

en forma de carta que deia
que havia guanyat un gran premi literari

per una història curta que havia escrit.

La història curta era sobre la meva vida
com a nadadora competitiva

i sobre la meva vida familiar dolenta,

i una mica sobre com la pena
i la pèrdua et poden tornar boig.

El premi era un viatge a Nova York per
conèixer editors i representants de renom

i altres autors.

El somni de tot aspirant
a escriptor, no?

Sabeu què vaig fer el dia
que va arribar la carta a casa?

Com que sóc jo,

vaig posar la carta a la taula
de la cuina,

em vaig posar un got de vodka

amb gel i llima,

i vaig seure allà en roba interior
durant tot un dia sencer,

mirant fixament a la carta.

Pensant sobre totes les maneres
en què ja havia fastiguejat la meva vida.

Qui dimonis era jo per anar a Nova York

i fer veure que era una escriptora?

Qui era jo?

Us ho explicaré.

Era una inadaptada.

Com molts altres nens,

venia d'una familia abusiva

i per poc vaig acabar amb la meva vida.

Ja m'havia casat dues vegades
sense èxit.

Vaig sortir de l'univeristat sense títol
no un cop, sinó dos

i potser fins i tot un tercer cop
que no us explicaré.

(Rialles)

I havia fet rehabilitació per
consum de drogues.

i havia tingut dues maravelloses
vancances a la presó.

Vaig per bon camí.

(Rialles)

Però la veritable raó,
crec, per la qual era una inadaptada

era que la meva filla va morir
el dia que va néixer,

i encara no havia entès
com viure amb aquesta història.

Després que la meva filla morís,
durant molt de temps no tenia casa

i vivia sota un pont

en una mena d'estat zombi
de pena i pèrdua

que alguns de nosaltres ens hem trobat
pel camí.

Potser tots nosaltres, si vivim
suficients anys.

Ja sabeu, els pobres són uns dels
nostres inadaptats més heroics,

perquè comencen com nosaltres.

Doncs com veieu, no m'adaptava
a cap categoria d'aquestes:

filla, esposa, mare, alumna.

I el somni de ser escriptora

era com una pedra petita
i trista al meu coll.

Era per culpa meva
el fet de que pujés a l'avió

i volés cap a Nova York,

on estan els escriptors.

Amics inadaptats, quasi puc veure
els vostres caps il·luminant-se.

Us puc identificar en una sala.

Al principi, us hagués agradat.

Pots escollir tres escriptor famosos
que us agradaria conèixer,

i aquests nois hi van
i els troben per a tu.

T'instal·les a l'hotel Gramercy Park,

on beus whisky
tard, a la nit.

amb gent guai, llesta i presumida.

I fas veure també que ets guai
i llest i presumit.

I conèixes un grup d'editors
i autors i representants

a dinars i sopars molt, molt sofisticats.

Demaneu-me com són
de sofisticats.

Audiència: com, de sofisticats?

Lidia Yuknavitch: confessaré que
vaig robar tres tovallons...

(Rialles)

de tres restaurants diferents.

I em vaig ficar un menú als pantalons

(Rialles)

Només volia alguns records
perquè quan tornés a casa

pogués creure que relament
això m'havia passat.

Sabeu?

Tres escriptors que volia conèixer

eren Carole Maso, Lynne Tillman
i Peggy Phelan.

Aquests no eren famosos,
autors exitosos,

però per a mi, eren heroïnes.

Carole Maso va escriure el llibre
que més tard va ser la meva Bíblia d'art.

Lynne Tillman va donar-me
permís per creure

que era possible que
les meves històries fóssin part del món.

I Peggy Phelan em va recordar

que el meu cervell
podia ser més important que els meus pits.

No eren escriptores convencionals,

però s'estaven fent camí
al món

amb les seves històries.

M'agrada pensar, d'una manera similar a
la de l'aigua quan passa pel Gran Canyó.

Quasi em mata d'alegria

passar l'estona amb aquestes 3
escriptores de més de 50 anys.

I la raó per la qual quasi
em mata d'alegria

és que mai havia sentit
una alegria així.

Mai havia estat en una habitació
així

la mare mai va anar a l'universitat,

la meva carrera creativa en aquell moment

era una cosa
petita, trista, morta.

Aquelles primeres nits
a Nova York volia morir allà.

I pensava: "Ja puc morir.
Sóc bona. Això és bonic."

Alguns de vosaltres a la sala
entendreu el que va passar després.

Primer, em van portar a les oficines
de Farrar, Straus i Giroux.

Farrar, Struaus i Giroux
era el meu somni a la premsa.

Vull dir, T.S Eliot i Flannery O'Connor
estaven publicats allà.

L'editor principal em va fer seure
i vam parlar durant una llarga estona

intentant convèncer-me que tenia un
llibre a dins

sobre la meva vida com a nadadora.

Una autobiografia.

Tot l'estona que va estar parlant amb mi,

estava asseguda somrient i assentint
com una idiota adormida,

creuada de braços,

mentre res, res de res
sortia del meu coll.

I al final, em va donar un copet
a l'espatlla

com un entrenador de natació.

I em va desitjar sort

i em va donar alguns llibres gratuïts

i em va portar fins a fora la porta.

Després, em van portar
cap a les oficines de W.W. Norton,

on estava bastant segura
que m'escortarien de l'edifici

només per portar posat Doc Martens.

Però això no va passar.

Estar a les oficines Norton

va ser com arribar dalt del cel de nit
i tocar la lluna

mentres estrelles cosint el teu nom
al llarg del cosmos.

Vull dir, això és com de gran
va ser per mi.

Ho enteneu?

El seva principal editora, Carol Houck Smith,

es va apropar a la meva cara
amb aquells ulls petits, brillants i ferotges

i em va dir, "Envia'm algo doncs,
immediatament!"

Veieu, ara la majoria de persones,
especialment de TED,

haurien corregut cap a la bústia, veritat?

Vaig trigar una dècada a imaginar-me

posar algo en un sobre
i enganxar-hi un segell.

A l'última nit,

Vaig fer una gran lectura
al Club Nacional de Poesia.

I al final de la lectura,

Katharine Kidde of Kidde,
Hoyt & Picard Literary Agency,

va caminar de dret cap a mi i em va donar
la mà

i em va oferir representació
al lloc.

em vaig estar dreta i em vaig tornar
com sorda.

Us ha passat mai això?

I quasi vaig començar a plorar

perquè totes les persones a la sala
anaven vestides tant bellament,

i tot el que va sortir de la meva boca va ser:

"No ho sé, m'ho he de pensar."

I ella va dir, "D'acord, doncs," i va marxar.

Totes aquelles mans obertes cap a mi,
aquella petita i trista pedra al meu coll...

Veieu, estic intentant explicar-vos una
cosa sobre gent com jo.

Gent inadaptada -- no sempre sabem com
tenir esperança o dir que sí

o triar la cosa gran,

fins i tot quan està just davant nostre.

És una pena que portem.

És la pena de voler alguna cosa bona.

És la pena de sentir algo bo.

És la pena de no creure ben bé
que mereixem estar a la sala

amb la gent que admirem

Si pogués, tornaria enrere
i m'entrenaria.

Seria exactament com aquelles
done de més de 50 anys que em van ajudar.

M'ensenyaria com voler les coses,

com aixercar-me, com demanar-les.

Diria, "Tu! Sí, tu!
Pertanys a la sala, també."

La pinta radiant cau en tots nosaltres,

i no som res l'un sense l'atre.

En el seu lloc, vaig tornar cap a Oregon,

i mentre mirava les fulles perennes
i la pluja tornava a la vista,

Vaig beure'm tantes ampolles petites
que deiem "senteix llàstima per tu mateix"

Pensava sobre com, si fós una escriptora,
era com una mena d'escriptora inadaptada.

El que estic dient és,

vaig tornar a Oregon sense un
repartiment de llibre,

sense representant,

i només anb un cap i un cor ple de records

d'aver d'assentar-me tan aprop

dels escriptors bonics.

La memòria va ser l'únic premi
que em vaig permetre.

I encara, a casa a les foques,

amb roba interior,

encara podiar escoltar les seves veus.

Deien, "No escoltis a ningú que intenti
fer-te callar

o canviar la teva història."

Deien, "Dóna veu a la història
que només tu saps explicar."

Deien, "A vegades explicar la història

és el que et salva la vida."

Ara sóc, com podeu veure,
la dona de més de 50 anys.

I sóc escriptora.

Sóc mare.

I em vaig convertir en mestra.

Endevineu qui són els meus alumnes preferits.

Tot i que no va passar el dia

que la somiada carta va arribar a la bústia,

sí que vaig escriure una memòria,

anomenada "La cronologia de l'aigua."

A dins hi ha les històries sobre quantes
vegades m'he hagut de reinventar

des de les runes de les meves eleccions,

les històries sobre com els meus fracassos
eren només portals extranys

fins algo bonic.

Tot el que vaig haver de fer
va ser donar veu a la història.

Hi ha un mite a la majoria de cultures
sobre perseguir el teus somnis.

S'anomena el camí d'un heroi.

Però prefereixo un mite diferent,

que és lleugerament cap a la banda,

o per sota d'això.

És el mite dels inadaptats.

I diu així:

fins i tot al moment del teu fracàs,

ets bonic.

Encara no saps,

però tens l'abilitat de
reinventar-te

sense fi.

Aquesta és la teva bellesa.

Pots ser un borratxo,

supervivent d'abús,

un ex convicte,

un rodamón,

pots perdre tot els teus diners
o la teva feina o el teu home

o la teva dona, però el pitjor de tot,

un fill.

Pots perdre fins i tot els teus marbres.

Pots estar dreta en un centre mort
al mig del teu fracàs

i encara, jo seré l'única allà per dir-te

que ets tant bonic.

La teva història es mereix ser escoltada,

perquè tu, tu extrany
i fenomenal inadaptat,

tu nova espècie,

ets l'únic a la sala

que pot explicar la història

de l'única manera que tu ho faries.

I jo estaré escoltant.

Gràcies.

(Aplaudiments)