El poderós vessament d'entendiment de la Jill Bolte Taylor

La Jill Bolte Taylor va tenir l'oportunitat de fer una investigació que pocs investigadors del cervell desitjarien: va patir un vessament cerebral i va observar com les seves funcions cerebrals (el moviment, la parla, la consciència sobre ella mateixa) s'apagaven d'una en una. Una història extraordinària.

Vaig créixer per estudiar el cervell

perquè tinc un germà a qui van diagnosticar un transtorn cerebral:

esquizofrènia. Tant per ser la seva germana,

com per ser, més endavant, científica, volia entendre com

és que puc agafar els meus somnis, els puc connectar

a la realitat i puc fer que esdevinguin reals.

Què passa en el cervell del meu germà i

amb l'esquizofrènia que no pot connectar

els seus somnis a una realitat comuna i compartida,

de forma que esdevenen una falsa il·lusió?

He dedicat la meva vida professional a investigar

greus enfermetats mentals. Em vaig traslladar des del meu estat natal,

Indiana, a Boston, on vaig treballar

al laboratori de la Dra. Francine Bones, al Departament

de Psiquiatria de Harvard. I al laboratori, ens preguntàvem:

"Quines són les diferències biològiques entre el cervell d'individus

diagnosticats com normal

i el cervell d'individus diagnosticats amb

esquizofrènia, amb trastorn esquizoafectiu o amb transtorn bipolar?"

Bàsicament estàvem fent un mapa del microcircuit

del cervell: quines cèl·lules es comuniquen amb

quines altres, quines substàncies químiques hi intervenen

i en quines quantitats?

La meva vida tenia molt de sentit perquè estava realitzant

aquest tipus d'investigació durant el dia.

Al vespre i als caps de setmana,

viatjava com a defensora de NAMI, l'Aliança Nacional per a Enfermetats Mentals.

Però el matí del 10 de desembre de 1996, em vaig llevar

i vaig descobrir que jo mateixa tenia un transtorn cerebral.

Un vas sanguini va explotar en la meitat esquerra del meu cervell.

I en el transcurs de quatre hores,

vaig observar com el meu cervell es deteriorava per complet

i perdia la capacitat de processar informació. El matí de l'hemorràgia,

no podia caminar, parlar, llegir, escriure o recordar res de la meva vida.

En definitiva, vaig passar a ser una nena en un cos de dona.

Si algun cop heu vist un cervell humà,

és clar que els dos hemisferis estan completament separats un de l'altre.

Us he portat un cervell humà de veritat.

Això és un cervell humà de veritat.

Aquesta és la part frontal del cervell,

la part del darrera amb la medul·la espinal que hi penja,

i així és com estaria col·locat dins del meu cap.

Quan mirem el cervell, és evident

que les dues escorces cerebrals estan totalment separades.

Per a aquells de vosaltres que entengueu d'ordinadors,

l'hemisferi dret funciona com un processador en paral·lel,

mentre que l'hemisferi esquerre funciona com un processador en sèrie.

Els dos hemisferis es comuniquen entre ells

a través del cos callós,

que està format per uns 300 milions d'axons.

A banda del cos callós,

els dos hemisferis estan totalment separats.

Processen la informació de forma diferent;

cadascun dels nostres hemisferis pensa en coses diferents,

s'encarreguen de coses diferents i, m'atreviria a dir,

tenen personalitats ben diferents.

Perdona. Gràcies. Un plaer. (Ajudant: Un plaer).

L'hemisferi dret s'encarrega de tot el que té a veure amb el moment present.

S'encarrega de " l'aquí i ara".

L'hemisferi dret pensa en imatges

i aprèn de forma cinestèsica a través del moviment del cos.

La informació, en forma d'energia, flueix dins nostre de forma simultània

a través dels sistemes sensorials

i aleshores esclata i es converteix en aquest collage gegantí

amb informació visual d'aquest moment present,

amb informació olfactiva i gustativa,

amb informació tàctil i sonora.

Sóc un ésser energètic connectat a l'energia que m'envolta

mitjançant la consciència del meu hemisferi dret.

Som éssers energètics connectats els uns als altres

mitjançant la consciència del nostre hemisferi dret com una gran família humana.

I aquí i ara,

som germans i germanes en aquest planeta,

estem aquí per fer del món un lloc millor.

I en aquest moment, som éssers perfectes, complets i bells.

L'hemisferi esquerre és completament diferent.

L'hemisferi esquerre pensa de forma lineal i metòdica.

L'hemisferi esquerre

s'encarrega del passat i del futur.

Està dissenyat per prendre

aquell collage gegantí del moment present

i començar a escollir detalls, detalls i més detalls sobre aquests detalls.

I aleshores els classifica

i organitza tota la informació, l'associa a

tot allò del passat que hem après

i projecta en el futur totes les nostres possibilitats.

L'hemisferi esquerre pensa en el llenguatge.

És aquesta xerrameca contínua dins el cervell que em connecta

amb el meu món intern i el meu món extern.

És aquella veueta que em diu: "Ep, no t'oblidis

de comprar plàtans de camí a casa.

Els necessitaré demà al matí".

És aquesta intel·ligència calculadora que em recorda

quan he de fer bugada. Però el més important, potser,

és aquella veueta que em diu:

"Jo sóc. Jo sóc". I tan bon punt l'hemisferi esquerre em diu "jo sóc",

esdevinc un ésser separat.

Esdevinc un únic individu sòlid, separat del flux d'energia

al meu voltant i separat de vosaltres.

Aquesta va ser la part del cervell que vaig perdre

el matí que vaig patir el vessament cerebral.

El matí que vaig patir el vessament cerebral, em vaig despertar

amb un dolor molt fort darrera l'ull esquerre.

Era un dolor càustic, com el que tenim

quan mosseguem un gelat. Apareixia

i desapareixia. I tornava a aparèixer

i després desapareixia una altra vegada. No era freqüent

que patís cap tipus de dolor

i vaig pensar "Bé, començaré amb la meva rutina diària".

Em vaig llevar i vaig pujar a una màquina de fer exercici

amb la que pots treballar tot el cos.

I mentre feia exercici, em vaig adonar

que les mans semblaven garres primitives que

agafaven la barra. I vaig pensar: "Què estrany".

I vaig mirar-me el cos i vaig pensar: "Vaja,

quina aparença més estranya que tinc". Era com si,

en comptes de la percepció normal de la realitat

on sóc la persona de la màquina que té l'experiència,

la meva consciència estigués en un lloc esotèric

on sóc la persona que m'observa tenint aquesta experiència.

Tot era molt estrany i el mal de cap

era cada cop pitjor. Així doncs, vaig baixar de la màquina

i, mentre caminava pel menjador,

em vaig adonar que tot dins del meu cos

anava molt a poc a poc. Cada passa era molt rígida

i molt deliberada. No hi havia fluïdesa en les passes

i tota l'àrea de les percepcions estava molt limitada;

jo estava centrada en els sistemes interns.

I mentre estava al bany, preparant-me per

entrar a la dutxa, podia realment sentir

el diàleg que hi havia dins el meu cos. I sentia una veueta

que deia: "Bé, músculs d'aquí, contraieu-vos.

Músculs d'allà, relaxeu-vos".

Va ser aleshores que vaig perdre l'equilibri i que vaig haver de recolçar-me a la paret.

I quan vaig mirar-me el braç, em vaig adonar que

ja no podia definir els límits del meu cos.

No podia definir on començava i on acabava

perquè els àtoms i les molècules del meu braç

es mesclaven amb els àtoms i les molècules de la paret.

L'únic que podia detectar era aquesta energia. Energia.

I em vaig preguntar: "Què m'està passant?

Què em passa?" I en aquell instant, la xerrameca del cervell,

la xerrameca de l'hemisferi esquerre va desaparèixer per complet.

Com si algú hagués agafat el comandament a distància

i hagués premut el botó de silenci. Silenci total.

Al principi, em va sorprendre trobar-me a mi mateixa

dins d'una ment silenciosa. Però de seguida

em va captivar la magnificència de l'energia del voltant.

I com que ja no podia identificar

els límits del meu cos, em vaig sentir enorme i expansiva.

Em sentia en harmonia amb l'energia

i era meravellós.

Aleshores, de cop i volta, l'hemisferi esquerre va tornar

a connectar-se i em va dir: "Ep! Tenim un problema!

Tenim un problema! Hem d'aconseguir ajuda!"

I jo que dic, "Ahh! Tinc un problema.

Tinc un problema". I em dic: "Bé, tinc un problema".

Però immediatament després vaig tornar a anar a la deriva

en la meva consciència, en l'espai que

anomeno de manera afectuosa la Terra de La La La.

Era meravellós. Imagineu-vos com seria

estar completament desconnectat de la xerrameca

cerebral que us connecta amb el món exterior.

I allà mateix era jo; la meva feina (i tot l'estrès

relacionat amb la feina) havia desaparegut.

Sentia el cos més lleuger. Imagineu-vos:

totes les relacions del món exterior

(i qualsevol factor estressant associat a aquestes relacions) havien desaparegut.

I també sentia aquesta mena de pau.

Imagineu-vos com seria perdre 37 anys de bagatge emocional!

(Rialles) Em sentia eufòrica.

Eufòrica. Era meravellós.

Aleshores, una altra vegada, l'hemisferi esquerre va connectar-se i em va dir:

"Eps! Has de parar atenció.

Hem d'aconseguir ajuda". I jo, que penso, "He d'aconseguir ajuda.

M'he de concentrar".

Així que vaig sortir de la dutxa, em vaig vestir

mecànicament i, mentre caminava pel pis,

anava pensant "He d'anar a treballar. He d'anar a treballar.

Que puc conduir? Puc conduir?"

Just en aquell moment, el braç dret

se'm va paralitzar per complet. I me'n vaig adonar:

"Déu meu! Un vessament cerebral! Estic patint un vessament!

I aleshores el meu cervell em va dir: "Vaja!

Això és una passada". (Rialles). "És una passada!"

Quants investigadors del cervell tenen l'oportunitat

d'estudiar el seu propi cervell des de dins?

(Rialles)

I aleshores se'm va ocórrer: "Però sóc una dona molt ocupada!"

(Rialles). "No tinc temps per a això!"

I em dic: "Molt bé, no puc evitar patir un vessament cerebral,

estaré amb aixó un parell de setmanes

i després tornaré a la meva rutina. Molt bé.

He de trobar ajuda. He de trucar a la feina".

No podia recordar el telèfon de la feina

però vaig recordar que a la oficina tenia una targeta de visita

amb el número de telèfon. Així que vaig anar al despatx

i vaig treure una muntanya de set centímetres de targetes de visita.

Vaig mirar la de sobre de tot i,

malgrat que podia veure-la perfectament a la ment,

no podia distingir si aquella

era la meva targeta perquè només hi podia veure píxels.

Els píxels de les paraules es mesclaven

amb els píxels del fons i els dels símbols

i no podia distingir-la.

Aleshores esperava el que anomeno una onada de claredat.

En aquell moment, era capaç

de connectar-me de nou a la realitat i era capaç de dir

aquesta no és la targeta... aquesta no és la targeta...

Vaig trigar 45 minutes a reduïr en 2 centímetres

la muntanya de targetes.

Mentrestant, durant 45 minuts, l'hemorràgia

es va anar fent més gran en l'hemisferi esquerre.

No entenia els números. No entenia el telèfon,

però era l'únic pla que tenia.

Així que vaig agafar el telèfon i me'l vaig colocar al davant. Vaig agafar la targeta

i també la vaig colocar al davant

i vaig provar de fer coincidir la forma dels gargots de la targeta

amb la dels gargots del telèfon.

Però aleshores vaig anar una altra vegada a la Terra de La La La

i quan vaig tornar no podia recordar

si ja havia marcat els números.

Així que vaig fer servir el braç paralitzat com si fos un monyó

i vaig cobrir els números a mida que els anava prement,

de manera que quan tornava a la realitat,

podia dir: "Sí, ja he marcat aquest número".

Finalment, vaig marcar el número sencer

i estava sentint el telèfon

quan el meu company de feina va despenjar i em va dir:

"Buff buff". (Rialles). I em vaig dir a mi mateixa,

"Déu meu, sembla un Golden Retriever!".

I, molt clarament dins del cap, li vaig respondre:

"Sóc la Jill! Necessito ajuda!"

I el que vaig sentir que deia és: "Buff buff buff buff".

I vaig pensar, "Déu meu, semblo un Golden Retriever".

No vaig saber que no podia

parlar o entendre la meva llengua fins que ho vaig provar.

El meu company es va adonar que necessitava ajuda i me la va aconseguir.

Una mica més tard, estava en una ambulància

anant d'un hospital de Boston cap el General Hospital de Massachusetts

Em vaig arraulir

i, igual que un globus que només té una mica d'aire

que s'escapa,

vaig sentir com l'energia s'escapava i vaig notar com la meva ànima es rendia.

En aquell moment vaig saber del cert que

ja no era la coreògrafa de la meva vida.

I que, o bé els metges salvaven el meu cos i em donaven

una segona oportunitat en la vida, o bé aquest era

potser el meu moment de transició.

Quan em vaig despertar aquella tarda, em vaig sorprendre

de ser viva. Quan vaig sentir que la meva ànima es rendia,

li vaig dir adéu a la vida.

La meva ment estava suspesa entre dos plans de realitat

completament oposats. Els estímuls que entraven

a través del sistema sensorial em provocaven el dolor més pur.

La llum em cremava el cervell

i els sons eren tan forts i caòtics que no podia distingir

la veu del soroll de fons

i feia que l'únic que desitges fos escapar d'allà. Com no podia identificar

la posició del meu cos en l'espai, em sentia enorme i expansiva,

com un geni que acaben d'alliberar de la llàntia.

La meva ànima s'enlairava lliure, com una gran balena

nadant en un mar d'eufòria silenciosa.

El nirvana. Vaig trobar el nirvana. I recordo que pensava

que no hi havia forma possible de que pugués encabir

aquest "jo" tan gegantí dins d'aquest cos tan petit.

I vaig pensar "Encara sóc viva! Encara sóc viva

i he trobat el nirvana. I si he trobat

el nirvana i encara sóc viva, aleshores

qualsevol persona viva pot trobar el nirvana". I vaig imaginar-me

un món ple de persones belles, pacífiques, compassives

i plenes d'amor que sabien que podien venir

a aquest lloc quan volguessin. I que podien

escollir de forma deliberada fer una passa a la dreta

de l'hemisferi esquerre i trobar aquesta pau.

Aleshores em vaig adonar que aquesta experiència podia ser

un gran regal; podia ser un vessament d'entendiment

sobre com viure la vida. I va motivar la meva recuperació.

Dues setmanes i mitja després de l'hemorràgia,

els cirurgians van treure un coàgul de sang

de la mida d'una pilota de golf que empenyia els centres de llenguatge.

En aquesta fotografia, estic amb la mare,

qui és un àngel per a mi. He trigat vuit anys a recuperar-me.

Qui som? Som la força vital de l'univers,

amb destresa manual i dues ments cognitives.

I tenim el poder per escollir, a cada moment,

qui i com volem ser en aquest món.

Aquí i ara, puc entrar dins

la consciència de l'hemisferi dret, on som.

Sóc la força vital de l'univers.

Sóc la força vital de 50 bilions de preciosos

genis moleculars que em donen forma, en sintonia amb tot el que existeix.

O puc escollir entrar dins la consciència

de l'hemisferi esquerre, on sóc un sol individu,

un ésser sòlid. Separat del flux,

separat de vosaltres. Sóc la doctora Jill Bolte Taylor:

intel·lectual, anatomista del cervell. Aquests són els "jo" al meu interior.

Quin escolliríeu? Quin escolliu? I quan?

Crec que com més temps

escollim activar el circuit de pau interior

de l'hemisferi dret, més pau

projectarem al món i el nostre planeta serà un lloc més pacífic.

I vaig pensar que valia la pena difondre aquesta idea.