Deixa de ser un observador a la teva vida

"La vida no va de l'A a la B, és desordenada", diu la llegenda de la navegació Tracy Edwards. En aquesta xerrada inspiradora, ens diu com va passar de ser una inadaptada social a capitana del primer vaixell només tripulat per dones a la regata més dura, i com ara ajuda gent jove per tot el món a acomplir els seus somins també.

Saber navegar és un regal extraordinari,

i no hi ha res semblant al món.

No trobo millor satisfacció
que marxar d'un port

i saber que jo puc portar
el meu equip i el meu vaixell

de manera segura d'un port a un altre,

que potser són a sis, set, vuit
o nou mil kilomètres.

Ser al mar, per a mi,

és una llibertat total,

i és l'oportunitat definitiva de ser tu,

perquè no pots ser res més.

Estàs despullada davant
les teves companyes en un vaixell.

És un lloc petit.

Un maiden té 17 metres i mig.

Hi ha 12 dones en aquests 17 metres i mig.

Vull dir que estàs, literalment, a tocar,

i has de ser tu mateixa.

El millor moment quan estic navegant

és el moment en què la terra desapareix.

És indescriptible...

(respira)

un moment d'aventura
que no té marxa enrera,

i estàs tu sola, el vaixell,
i els elements.

Tant de bo tothom
ho pogués experimentar.

Com més t'allunyes,

més et sents tu.

Ets tu qui decideix

com arrribem al següent port,

com sobrevivim,

com tenim cura les unes de les altres

i què fem per arribar a l'atra punta.

El que em pregunten més
quan vaig a xerrades és:

"Com vaig entrar en aquest món?"

I és una bona pregunta.

Sempre he volgut dir:

"Vaig tenir una visió,
que es va fer un somni,

que es va convertir en una obsessió,"

però, és clar, la vida no és així,

i una cosa que realment vull
que la gent sàpiga de mi

és que la meva vida no ha anat
de l'A a la B

...quanta gent pot dir-ho això?
Pensen:

"Faré això", i van i ho fan?

Per tant, dic la veritat.

I la veritat és que em van expulsar
de l'escola als 15 anys,

i el meu turmentat director

va enviar una carta
a la meva turmentada mare,

que bàsicament deia que

si tornava a l'escola
trucarien a la policia.

La meva mare em va agafar i em va dir:

"Bonica, l'ensenyament
no és per a tothom."

I llavors em va donar el millor consell
que mai hagi sentit.

Em va dir: "Tothom és bo en alguna cosa,

només cal que ho trobis."

Als 16 anys, em va deixar marxar
amb la motxilla a Grècia.

Vaig acabar treballant en vaixells,
que estava bé.

Als 17, encara no sabia què volia fer,

simplement em deixava portar pel corrent.

Llavors, en el segon transatlàntic,

el capità em va dir: "Saps navegar?"

i vaig dir: "Clar que no sé navegar,

em van expulsa
abans d'aprendre a dividir."

I em va dir: "No n'hauries de saber?

I si jo caigués per la borda?

Deixa de ser observadora,

deixa de mirar el que fas

i comença a participar-hi."

Per mi, aquell dia va començar
la meva vida.

Vaig aprendre a navegar en dos dies...

i això que odio els números

i els veig com a jeroglífics.

Em va obrir possibilitats i oportunitats
que mai no m'hauria imaginat.

Vaig aconseguir participar
a la Whitebread Round the World Race.

Estava amb 17 homes de Sudàfrica.

Jo tenia 21 anys,

i van ser nou mesos llarguíssims

Però hi vaig anar com a cuinera,

vaig aconseguir sobreviure,

i quan vam arribar al final de la cursa,

vaig saber que només

hi havia 3 dones de 230

i jo era una d'elles.

Sóc una cuinera terrible.

Però sóc bona tripulant.

Crec que el segon pensament més profund
de la meva vida va ser:

"Cap home no em tornarà a dir
mai més

si puc navegar en el seu vaixell."

I encara és així en el present.
En els 35 anys del Whitbread,

només hi ha hagut dues dones

que no han estat en una tripulació
només de dones. Així va néixer Maiden.

En aquell moment vaig pensar:
"Tinc alguna cosa per què lluitar".

No tenia ni idea
que volia aquesta lluita,

i m'hi vaig aferrar.

Vaig descobrir coses de mi
que no en tenia ni idea.

Que sóc lluitadora,

vaig descobrir que sóc competitiva,

trets que desconeixia.

I vaig descobrir la segona passió,

que és la igualtat.

No podia ignorar-la.

No era només voler navegar

i haver de buscar la meva tripulació

i el meu equip,

aconseguir diners

i un vaixell per poder tripular.

Era sobre les dones a tot arreu.

Llavors em vaig adonar

que probablement m'hi dedicaria
tota la vida.

Vam trigar molts anys
a aconseguir els diners

per la Whitbread Race del 1989.

Mentre vèiem tots els grans projectes
multimilionaris

i només d'homes al nostre voltant,

amb els seus vaixells nous de trinca
dissenyats per la cursa,

ens vam adonar que això
no ens passaria.

Vam haver d'anar improvisant
sobre la marxa.

Ningú creia en nosaltres
per donar-nos tants diners.

Vaig hipotecar casa meva,

i vam trobar un trasto vell

a Sudàfrica,
un antic vaixell de la Whitbread,

que havia fet la volta al món
dues vegades.

Vam convèncer al paio

de posar-lo en un vaixell
i portar-lo a la G.B.

Les noies es van horroritzar
en veure el seu estat.

Ens van deixar un espai en un drassana.

El vam redissenyar,

el vam desmuntar,

ho vam fer tot nosaltres.

Era el primer cop que es veien dones
en unes drassanes,

i era molt divertit.

Cada matí, quan hi entràvem,

tothom ens mirava bocabadat.

Però també era bo,
tothom ens ajudava.

Perquè érem la novetat.

Ens van donar un generador, un motor...

"Voleu aquesta corda vella?"

"Sí!"

"Veles velles?"

"Sí, nostres!"

Vam anar improvisant.

De fet, un dels avantatges que vam tenir

és que no hi havia cap idea preconcebuda

sobre com faria la volta al món
un tripulació només de dones.

Per tant, tot el que vam fer estava bé.

I també va atraure gent.

No només dones... homes

i qualsevol que hagués sentit:

"No pots fer coses perquè no ets
prou bona

pel gènere, la raça, el color
o el que sigui.

El Maiden va esdevenir una passió.

Va ser molt dur trobar els diners...

centenars d'empreses no ens van
voler fer d'esponsors.

Ens van dir que no ho aconseguiríem,

que ens moriríem...

Així mateix, gent que se m'apropava
i em deia:

"Morireu."

"Bé, és el meu problema."

Al final, el rei Hussein de Jordània
ens va esponsoritzar,

i va ser increïble...

molt avançat al seu temps,
sobre la igualtat.

Vam voltar el món amb un missatge
de pau i d'igualtat.

Érem l'unic vaixell de la cursa
amb algun tipus de missatge.

Vam guanyar dues etapes
de la Whitbread...

dues de les més difícils...

vam quedar segones.

El millor resultat

d'un vaixell anglès des de 1977.

Va molestar a molta gent.

No ens vam adonar
del que representava

en aquell moment.

Vam creuar la línia de meta,
increïble...

600 vaixells navegant pel Solent
amb nosaltres,

50.000 persones a Ocean Village
cridant "Maiden" quan arribàvem.

Vam saber que havíem fet
una cosa que volíem fer

i esperàvem haver aconseguit
alguna cosa bona,

però no sabíem en aquell moment
quantes vides de dones havíem canviat.

L'oceà antàrtic és el meu preferit.

Cada oceà té el seu caràcter.

L'Atlàntic Nord és un oceà dur,

però és alegre, del tipus, vinga, hissa..

un oceà per passar-t'ho bé.

L'oceà antàrtic pot ser mortal.

Quan creues l'oceà antàrtic

la latitud i la longitud...

ho saps quan hi ets,

les ones han anat creixent,

comences a veure les crestes blanques
damunt seu,

tot es torna gris,

i els sentits comencen a fallar.

T'has de centrar
en qui ets i què ets

amb aquesta natura salvatge
al teu voltant.

Hi ha buidor.

És tan gran i buit.

Veus albatros volant
al voltant del vaixell.

Trigues uns quatre dies
a navegar pel seu territori,

i tens els mateixos albatros
durant quatre dies.

Per ells som una novetat,

i literalment fan surf al vent
que fa la vela major

i es queden darrera el vaixell,

i sents la seva presència darrera teu,

et gires

i tens la gavina
mirant-te als ulls.

Vam vendre el Maiden
en acabar la cursa...

continuàvem sense diners.

I fa cinc anys, el vam trobar,

en el mateix moment en què
un director de cinema

va decidir que volia fer
un documental sobre el Maiden.

Vam trobar-lo,

va tornar a aparèixer a la meva vida

i em va recordar moltes coses
que havia oblidat

amb els anys,

sobre seguir el meu cor i el meu instint

i ser part de l'univers.

El Maiden m'ha tornat

tot el que trobo important a la vida

El vam tornar a rescatar

vam fer un crowdfunding

i el vam rescatar de les Seychelles.

La princessa Haya, la filla
del rei Hussein

va finançar la tornada del vaixell
a GB i la seva restauració.

L'equip original s'hi va implicar.

Vam refer la tripulació original.

I vam pensar: "Què farem amb el Maiden"?

Va ser el moment

en què vaig mirar enrera
a tot el que havia fet

cada projecte, cada sensació

cada passió, cada batalla,
cada lluita...

i vaig decidir que volia que el Maiden
continués aquesta lluita

per a la propera generació.

El Maiden encara navega pel món
en una gira de cinc anys.

Estem compromeses amb milers
de noies de tot el món.

Donem suport a programes comunitaris
per donar educació a les noies.

L'educació no només vol dir
seure en una classe.

Per mi, és ensenyar a les noies
que no has de ser d'una certa manera,

no has de sentir d'una certa manera,

no t'has de comportar d'una manera.

Pots tenir èxit,

pots perseguir els somnis

i pots lluitar per ells.

La vida no va de l'A a la B.

És desordenada.

La meva vida ha estat un desordre
d'inici a fi,

però d'alguna manera, hi he arribat.

El futur per a nosaltres i
pel Maiden sembla increïble.

I per a mi,

és com tancar el cercle.

És tancar el cercle amb el Maiden

i utilitzar-lo per dir a les noies

que només que una persona confiï en tu,

pots fer el que sigui.